El món d'Ecclesiar està a punt de canviar.

A partir del 4 de setembre, la guerra ja no serà aquell joc saludable on un país envaeix un altre fins que desapareixerà del mapa. Ara tindrem objectius, terminis, negociacions, aliances amb conseqüències i fins i tot una història per registrar les nostres decisions.

Finalment.

Ara ho podem fer tot malament, però amb documentació.

Mentre el món es prepara per a guerres més intel·ligents, el Brasil s'enfronta a un problema molt més complicat:

Com fer-se ric?

Perquè conquerir territori és fantàstic. Aporta prestigi, canvia el mapa i fa feliç al general.

Només hi ha un petit inconvenient:

El territori per si sol no produeix.

El Brasil podria conquerir Xile, pintar tot el mapa de verd i fer un discurs patriòtic. Però si després no hi ha indústria, producció ni infraestructura, només tindrem un país enorme amb una factura enorme.

I llavors arriba la idea més perillosa mai presentada al Congrés:

desenvolupament econòmic.

Sí, producció.

  • Fàbriques.

  • Empreses.

  • Infraestructures.

Les coses que no exploten, i que per aquesta mateixa raó, solen rebre menys aplaudiments.

El curiós és que tothom ja pensa en la cursa d'armament nuclear.

Volem saber qui tindrà la bomba.

Qui tindrà més bombes?

Qui aconseguirà destruir a qui?

Però hi ha una pregunta incòmoda:

Qui fabricarà tot això?

Perquè potser la veritable cursa d'armament nuclear brasilera no començarà amb un míssil.

Comença amb una fàbrica.

El govern pot continuar discutint sobre qui és imperialista, socialista, centralista o qualsevol altra paraula que faci semblar que estem fent política.

Però al final del dia, algú ha de produir alguna cosa.

Potser el pitjor enemic del Brasil no és el seu país veí.

Potser és el vell hàbit de pensar que el poder es construeix únicament conquerint territori.

El nou Eclesiastès ensenyarà alguna cosa interessant:

Les guerres tenen un límit de temps. Les ocupacions són temporals. Les aliances són cares. I fins i tot les bombes es poden neutralitzar.

L'economia, però, continua cobrant lloguers.

Així doncs, potser és hora que el Brasil aconsegueixi alguna cosa realment difícil:

riquesa.

Després fem la bomba.

O no.

Depèn de quant costi la fàbrica.

El ximple de la república