Per la Capital

L'oposició ha fet cinc preguntes sobre el futur de l'Índia.

I són preguntes legítimes.

Contaminació. Els impostos. Wages. Moneda. Desenvolupament Regional.

Això són temes que qualsevol govern hauria d'estar preparat per respondre.

Però hi ha un altre costat a l'equació política.

Si una oposició demana al govern que expliqui el seu pla, els votants tenen dret a preguntar el mateix a l'oposició.

No perquè les preguntes estiguin equivocades.

Perquè les preguntes només són el començament.

La part difícil és convertir-la en política.

Anem a examinar-los.

1. POLLUTIConstellation name (optional)

Aquesta és potser la qüestió més important que s'ha plantejat a l'article.

Els nivells de contaminació de l'Índia són una preocupació seriosa. La qüestió del que pretén fer el govern és completament raonable. L'esdeveniment de Piratak ha distorsionat la situació.

Però una pregunta política continua sense respondre:

Què s'hauria de fer primer?

Quines regions s'han d'aturar?

Quina indústria hauria de fer front a restriccions estretes?

Com pot reduir la contaminació sense danys innecessàriament?

Com hauria de passar l'economia quan l'activitat econòmica i la pol·lució encara estan estretament connectats?

No són detalls menors.

Són la política.

Dir que la pol·lució s'ha de reduir estableix l'objectiu.

Una solució creïble ha d' establir- la la seqüència, el mecanisme i els sacrificis.

Les preguntes poden identificar un problema.

Els mecnistes determinen si es resol el problema.

2. TAO

L'argument fiscal mereix una mirada més propera perquè, en aquest cas, la direcció proposada ja està sent perseguit.

L'oposició demana l'IVA inferior i els deures d'importació més alts.

L' augment d' importació ja ha passat a 13%.

I un projecte de llei proposa la reducció de l'IVA 13% al 10% Ja ha estat taulada.

Una de les demandes de l'oposició ja es mou pel Congrés.

Això no fa que la proposta estigui bé o malament.

Canvia la pregunta.

El debat important és ara sobre conseqüències econòmiques.

L'IVA reduirà la demanda prou?

L'importarà més alta la producció domèstica?

Els consumidors al final tenen alguns dels costos addicionals?

I com acabarà el balanç del govern, consum i indústria nacional?

Aquestes són les preguntes que val la pena debatir.

Perquè la política econòmica rarament es tracta de si alguna cosa és desitjable.

Va sobre el que passa després d'haver-lo implementat.

3. WAGE

Els salaris baixos són una altra preocupació legítima.

L'oposició proposa un sou mínim.

Però el salari mínim augmenta una segona pregunta:

D'on ve el salari addicional?

Actualment l' Índia té 2, 814 ciutadans, amb només 51 Els ciutadans actius en les figures actuals.

Això fa que la participació laboral participi en una part important de la discussió.

L'ocupació.

Augmentant la producció.

Augmentant la demanda per als treballadors.

Aquestes poden crear les condicions en les quals el sou augmenta perfectament.

Una llei mínima d'acoblament pot establir un pis.

Però no pot crear empreses, llocs de treball o demanda per treballar sola.

Això no fa un sou mínim ineficable.

Vol dir que no es pot separar de la política d'ocupació.

Un número es pot registrar.

L'activitat econòmica que dóna suport a aquest número no pot.

4. L' ENR

L'article també planteja la creació de moneda, les reserves i la inflació.

De nou, són problemes seriosos.

No obstant això, "saltitzar la FIR" és un objectiu, encara no una política completa.

Quina moneda s'ha de donar?

Quines despeses s'haurien de reduir?

Com s'han d'utilitzar les reserves?

Quin nivell d'expansió monetària és sostenible?

Quin comerç acompanyaria aquestes decisions?

Potser hi ha algunes respostes legítimes.

Però sense especificar el mecanisme, l'objectiu és difícil d'avaluar.

I aquesta distinció importa.

Tothom pot estar d'acord amb el destí.

El debat polític comença quan parlem de la ruta.

5. JAANDAHAR i BANGLE

L'oposició també demana com Jalandhar i Bangalore haurien de ser desenvolupades.

És una pregunta útil.

Però el desenvolupament hauria de començar amb el propòsit econòmic del desenvolupament.

Jalandhar té aproximadament 46% de contaminació, mentre Bangalore està per sobre 5%.

Les seves condicions són diferents.

Les seves estratègies també poden necessitar ser diferents.

On pot augmentar la productivitat?

On es pot crear l'ocupació?

On atraurien els incentius regionals d'inversió?

On s'han d' expandir primer les infraestructures?

L'objectiu no hauria de ser només per construir més.

S'hauria de construir on el retorn econòmic justifica la inversió.

L'estructura d'Ingra hauria de donar suport a l'activitat productiva, no ser el substitut.

Va arribar després de l'equip.

Després de fer cinc preguntes per al govern, l'article demana als ciutadans que votin a la vicepresident Rajinder Kumar i que els facin una oportunitat.

No hi ha res inusual en això.

L'oposició existeix per combatre els governs i presentar-se com alternatives.

Però les eleccions creen una simetria important.

El govern ha de respondre als votants.

I també l'oposició.

Si s'espera que la competència expliqui com s'adreça la contaminació, l'impostos, l'ocupació, la política monetària i el desenvolupament regional, els votants esperen raonablement l'alternativa d'explicar com tractarien aquests mateixos problemes de manera diferent.

No necessàriament amb polítiques idèntiques.

No necessàriament amb certesa perfecta.

Però amb prou detall per als votants per avaluar l'elecció.

Perquè governar no és simplement reognitzar un problema.

És decidir el que és primer.

El que ve segon.

El que costarà.

El que s'ha de sacrificar.

El que cal protegir.

I quines conseqüències segueixen aquestes decisions.

L'oposició ha elevat cinc problemes importants.

Ha demanat al govern cinc respostes.

També ha demanat als votants el seu suport.

El següent pas és igualment important:

Quines són les seves pròpies cinc respostes?

Això no és un argument contra l'oposició.

És l'estàndard pel qual s'hauria de jutjar qualsevol alternativa política.

Qualsevol pot preguntar:

"Quin és el teu pla?"

La pregunta més difícil és:

"Què és el teu?"

I aquí és on el debat polític esdevé útil.

No quan un costat fa preguntes.

No quan l'altre costat fa promeses.

Però quan ambdós són necessaris per explicar el que pretenen fer, com ho pretenen fer, i el que estan disposats a acceptar a canvi.

Perquè els votants mereixen més que una decisió entre dos conjunts de promeses.

Es mereixen una decisió entre Dos mecanismes creïbles per solucionar els mateixos problemes.

La Capital

On la política d'energia es reuneix.